Els polls
Introducció
En aquest article parlarem dels Pediculus humanus, un insecte de l’ordre Phthiraptera. Els polls, vaja. Aquells paràsits que ens fan tanta mania als pares i que tant costa de fer desaparèixer dels cabells dels nostres fills. Donarem una visió bastant diferent de la que probablement estam acostumats a sentir, tant des de la biodescodificació com des de les constel·lacions familiars.
Els polls són uns ectoparàsits (el prefix ecto- significa que viu a la superfície externa de l’hoste) dels mamífers. En el cas dels humans, viuen als seus cabells, on hi fan cria. No tenen ales, però en canvi tenen unes magnífiques potes, sobretot les davanteres, desenvolupades per a enganxar-se als cabells fortament. Ataquen tant els cabells com la zona púbica (en aquest darrer cas s’anomenen Phthirus pubis), tot i que aquí ens centrarem en els dels cabells, més comuns i famosos.
La literatura popular té moltes maneres de, diguem-ne, “exterminar” aquests paràsits, però totes elles són malauradament transitòries. Des del ja mític filvit i altres productes de farmàcia (com més cars més efectius, diuen), passant per les pintes de llémenes amb els cabells plens de suavitzant, i fins a la inacabable mitja horeta amb els cabells xops de vinagre. Són molts els remeis casolans que trobam, segurament tres o quatre per família. I sabem també que no només s’han d’eliminar els polls per aconseguir un cap “net”, sinó que és important desprendre’s també de les llémenes o ous.
La vida del poll
El poll passa per diferents fases de vida, als cabells. El poll femella, en pondre els ous, segrega una substància enganxifosa (i malauradament insoluble en aigua) que fa que les llémenes quedin ben enganxades a l’arrel dels cabells. Podem trobar ous de color gris a uns tres o quatre mil·límetres de la pell (que contenen un embrió) o ous més blanquinosos i més lluny de la pell (que són buits). Després tenim les larves, que són com polls petits, més menuts, que ja s’alimenten de la sang humana. I finalment tenim el poll adult que tanca el cicle vital.
Algunes dades
Hem de tenir present que tenir polls no és signe de mala higiene. Els polls, de fet, prefereixen uns cabells ben nets i sans i persones ben alimentades. No són, ni molt menys, animalets d’ambients bruts. També s’ha vist que prefereixen els cabells llisos als arrissats, que afecta en general més a les nines que als nins, i que l’edat més freqüent d’infestació és dels tres als deu anys. Ah! I no, no serveix tallar els cabells: també s’amaguen a la roba i pugen al cap a menjar. Són així d’espavilats.
Biodescodificació dels polls
L’aprenentatge
Això és, si fa no fa, el que tots coneixem sobre els polls. Des de la biodescodificació trobam diferents mirades vers la presència de polls. Una d’elles ens parla de l’infant que aprèn a llegir. De fet, com hem dit abans, els polls apareixen entre els tres i els deu anys, que és en general l’edat d’aprendre a llegir i de consolidar la lectura. Una bona frase explicativa de tot plegat és: “He d’entrar en contacte amb el meu cap”. No en va, tots ens gratam el cap quan cercam alguna idea. Els polls, per tant, des d’aquesta visió, estarien “ajudant” els nostres fills a consolidar l’aprenentatge de la lectura (i de les matemàtiques), propiciant que “trobin” les idees dins ells. A canvi, només els xuclen la sang.
Deixar-se xuclar. Ser envaït
Recordem que els paràsits són aquells organismes (animals o vegetals) que viuen, de manera permanent o temporal, a costa d’una altra espècie, però sense destruir-la. La gran majoria d’éssers humans tenim paràsits en diversos graus, i d’una forma més o menys activa. Observem, emperò, que anomenam també paràsit a un humà que viu a expenses d’un altre, quan per ell mateix ja podria satisfer les seves necessitats. Així, la metàfora que trobam és que la persona que té paràsits s’està deixant parasitar pels altres i, sobretot, pels seus pensaments i la seva forma de viure.
Els infants en tenen molts, de paràsits, això és ben sabut. Per què passa això? Recordem que els nostres fills s’esforcen sense mesura perquè els estimem, perquè els mirem, per ser com nosaltres voldríem que fossin. Són fidels a nosaltres, els pares, i per extensió al sistema familiar, i faran tot el possible, amb aquest amor tan cec i tan inútil, perquè els estimem. I una manera d’aconseguir tot això és deixant-se envair pel món adult. Sovint com a pares els responsabilitzam d’accions que volem que facin, o de com voldríem que fossin, sense respectar la seva personalitat, el seu sentir. Un exemple molt simple és: “No t’embrutis que després m’he de passar el dia rentant-te la roba!”. Els fills se senten obligats a ser diferents a ells mateixos perquè els seus pares “els estimin”. Així, d’alguna manera, els pares estam envaint els nostres fills. Talment els polls.
Des de la gestació i fins als sis anys, els nostres fills reben el patró emocional de la mare: “Com reaccionarà la meva mare davant les situacions? Com he de reaccionar jo?”. Més endavant, dels set als catorze anys, la relació és “Com reacciona ma mare davant les accions de mon pare?”. Després d’aquesta època ells ja són amos de les seves pròpies emocions. Hem de tenir això ben present i no envair els nostres fills; no intoxicar-los amb el que exclusivament nostre.
Serà bo comunicar als nostres fills que els estimam així com són; que tenen allò necessari per ser persones dignes de ser estimats i acceptats; i que se respectin ells mateixos i així els altres els respectaran. I sobretot no carregar-los amb els nostres problemes, som nosaltres i només nosaltres que ens els hem de resoldre. Que ja som grandets.
Això pel que fa a la relació entre pares i fills. Però també una persona pot agafar paràsits durant un viatge a un altre país, sentint que “està envaint”, o que “està sent envaït”. O per exemple si una persona viu en una residència i hi arriba una persona nova, totalment desconeguda, la primera potser sentirà una invasió al seu espai personal.
Canviar l’actitud
Així, són diverses les situacions en què podem ser envaïts pels polls. Per tant, si una persona té polls haurem de mirar al seu voltant, haurem d’investigar quin és l’agent que actua com a paràsit per a aquesta persona, i una vegada trobat aquest agent podrem donar-li un lloc i gestionar el conflicte que està vivint de la millor manera possible. Hem de tenir present, també, que quants més paràsits té una persona, més es podrà veure que potser dóna massa importància als detalls que no la tenen i que l’envaeixen i l’ocupen.
Per tant, podem associar els polls a invasions externes i a deixar-se xuclar per altres persones. La frase està potser una mica gastada, però ho sabem tots: la Natura és sàvia. I, sobretot, sap expressar-se molt bé amb metàfores. I aquesta n’és una: expressam amb aquests paràsits (els polls) situacions interiors que vivim. Podríem encunyar la paraula homeodrama per definir aquest comportament de la Natura: recream una situació similar a la que estam vivint mitjançant quelcom (extern en aquest cas) que actua o se comporta de manera similar. Així els polls interpretarien el paper d’aquella situació o d’aquella persona que ens envaeix i que ens xucla la sang (vida). És la manera que tenim de codificar una informació, d’expressar un malestar, un neguit.
Però també hem de mirar-ho des d’un altre punt de vista més sanador: ningú no pot parasitar-te si tu no ho permets. Només tu pots deixar-te envair. No necessites esforçar-te per ser una altra persona, pensant que així t’estimaran més: tens allò necessari per ser una persona digna de ser estimada i acceptada. Respecta’t i els altres te respectaran.
Com a conclusió, podem veure que podem usar moltes tècniques i provar molts remeis, però si no hi ha un canvi de pauta mental els polls tornaran. En particular, canviant la manera de pensar i d’actuar amb els nostres fills, alliberant-los dels nostres problemes, podrem aconseguir uns fills que no tenguin la necessitat de ser diferents per ser estimats, i per tant uns fills que podran estar en una escola infestada de polls sense contagiar-se’n.
Una constel·lació sobre els polls
Reproduïm tot seguit la narració d’una constel·lació extreta del llibre de Brigitte Champetier de Ribes “Constelar la enfermedad desde las comprensiones de Hellinger y Hamer”, Edicions Gaia, 2011. Farem alguns comentaris després del text.
Albert, d’onze anys, té polls sovint. Sembla que els agafa a l’escola.
Albert, girant-se, mira a terra. Està envoltat de morts, tots tenen postures fetals. Albert no sap què fer. Es gronxa d’un peu a l’altre.
Una persona representa els polls. Immediatament es col·loca darrere el cercle de morts, amb els braços oberts, separant Albert de tot el que hi ha darrere. Es mou contínuament per tal d’impedir que vegi els que hi ha darrere ell. Quan algú es mou, el representant dels polls es desplaça amb els braços oberts per impedir el contacte entre Albert i aquesta persona.
La mare, una mica més enrere dels polls, té una actitud molt altiva, menysprea els morts i el pare i diu a Albert: “Tu per mi”.
El pare, també una mica enrere, mira els morts i està sense força.
Albert mira la seva mare i li diu: “Jo com tu”. Els paràsits segueixen fent barrera amb el passat i comencen a gratar-se el ventre. Albert diu: “Jo per tu”. La picor del ventre s’esvaeix.
La mà esquerra de la mare mostra una pinça entre el dit polze i el dit petit. Surt llavors un germà de la mare. Aquest va cap a la part de davant de la sala, cap a la vida, però a la frontera, és a dir a l’exclusió. Està dret. Els dos es miren intensament, a distància.
Uns dels fetus, als peus d’Albert, s’asseu per mirar. L’exclòs s’hi apropa i s’estira al seu costat. La mare d’Albert diu: “Formam part del mateix territori”. El germà s’allibera, s’aixeca i se’n va a la vida, sentint un gran formigueig al braç esquerre i a la mà dreta, a la vegada que el seu cor bat amb força.
La mare s’acosta al fetus assegut i li diu: “Et vaig eliminar com a un paràsit, i al teu pare també”.
El fetus tanca els ulls i es tomba.
El representant dels polls segueix dret. Ha abaixat els braços i s’allunya al fons de la sala.
Albert i la seva mare estan un davant l’altre. Albert és visiblement més gran. Roman amb la mirada baixa. La seva mare li diu: “Aquests són els teus germans”, i llavors el fill mira la seva mare.
Surt un ancestre on s’ha aturat el representant dels polls. És un rebesavi, perpetrador, molt alt i rígid. Mira cap a dalt per evitar veure el que hi ha a terra, després abaixa la mirada i mira el seu renét amb molta complicitat. Albert tus i es grata tot el cos.
Diu a l’ancestre: “Duc la teva vergonya”, i la picor i la tos desapareixen. L’ancestre s’afluixa i paulatinament es desploma, i amb ell els polls. Albert, immediatament, es fa petit i mira els seus pares amb amor, però segueix estant entre els morts.
Els pares s’apropen entre ells, mirant-se i abraçant-se. Llavors es giren cap al fill. La mare li diu: “Tens el meu permís per ser només un nin”. I Albert se sent millor i més content.
El pare li diu: “Jo tenc la força, m’encarregaré de tot, tu tens permís per ser el petit”. Albert s’allibera completament, sent força i moltes ganes de jugar. Surt del cercle de fetus morts i es posa a jugar al costat dels seus pares.
Els pares es miren amb amor.
Comentaris
Algunes de les següents observacions ja es poden trobar durant la lectura del llibre. D’altres les afegim aquí.
“Es gronxa d’un peu a l’altre”: no ha integrat cap dels dos pares.
“Picor al ventre”: culpa de vergonya + expiació.
“Formigueig”: sanació. Al braç esquerre: relacionat amb la família d’origen. A la mà dreta: realització actual.
La tos pot ser per culpes o por no reconeguts. La pell que pica mostra una separació (refús, mort, exclusió…) culpable i amb vergonya.
Els polls, com en el cas de moltes malalties, vénen aquí a fer veure que hi ha algú dins el sistema, dins la família, que ha de ser mirat, algú a qui s’ha de donar un bon lloc. Albert és “l’encarregat” per la família de fer que aquests fetus, que varen ser “exterminats com paràsits”, tinguin un lloc digne. Observem novament aquí les maneres metafòriques d’expressió de la vida.
Cada constel·lació és un món, i cada lectura també. Interpretar-les ens pot fer tenir una percepció equivocada del que hi ha, i també la pot distorsionar. Cadascú l’ha de llegir integrant el que més li ressoni, mirant cap a ell mateix. Normalment no entram gaire en interpretar-les sinó que les exposam perquè cadascú n’agafi el que més necessiti.