La parella
Tot comença amb la mare
Durant el procés d’enamorament, en el nostre interior ens diem:
Per fi he trobat la meva mare, així com sempre la vaig desitjar!
En la infància, la relació amb la mare necessàriament va tenir mancances. En créixer, l’individu, home o dona, cerca una nova relació simbiòtica, ja adulta i sexual, en la qual projectarà allò viscut en la infància, per reproduir-ho com a patró i simultàniament intentar resoldre el que va quedar pendent amb la seva mare quan era petit.
Aquest intent està condemnat a fracassar. Convertir-se en adult serà acceptar-nos com som.
L’intent de resolució del passat és la base de la manipulació i existeix en totes les parelles. En la manipulació deixem d’estar en l’adult i ens deixem arrossegar pels rols de víctima i perseguidor, amb els quals intentem fer responsable a l’altre de la nostra carència. Per això la manipulació és fonamentalment deshonesta. Quan un dels dos s’adona del “joc”, aquest acaba.
Després de l’enamorament pot arribar l’amor. L’enamorament és cec. L’amor, no. L’amor hi veu. En l’amor, l’un estima l’altre així com és.
I què cercam en una parella? Com hem esmentat a l’inici, principalment i inevitable cercam la nostra mare. Tornar a sentir-nos abraçats, mimats… tornar al ventre matern, a allò que visquérem allà, bo o dolent. En la parella hi posem les mateixes esperances i expectatives que envers la mare.
Quan ens enamorem, tenim la sensació d’haver trobat la plenitud que sentíem al ventre matern i creiem haver trobat a la “mare ideal”. Només quan descobrim que no és així i ens decebem, tenim la possibilitat de veure la nostra parella tal com és i estimar-la de veritat. I entendre per què l’hem escollit. O, més aviat, per què s’han unit els nostres respectius sistemes.
La persona que tingui exclosa a la seva mare no pot estimar cap altra persona. Tampoc la seva parella ni els propis fills. Llavors, on comença el gran amor? Amb la mare. Allà on es pot establir la relació amb la mare, totes les altres relacions també es donen. La persona que estima la seva mare se li nota de seguida, el seu rostre està radiant i les altres persones estimen a aquesta persona i ell estima la seva feina i també troba feina i sempre té diners. El que no té diners no té mare, està separat de la mare, el que no té feina està separat de la mare, el que no té parella està separat de la mare. Llavors, on comença la felicitat i on comença la salut?
Amb la mare.
Construint la parella. Deixant la nostra família enrere
En la parella no són dues persones les que estan juntes, sinó dos sistemes. La parella és una relació necessària per a tots dos sistemes familiars: els dos membres de la parella pertanyen, quan es crea el vincle i en endavant, a una nova comunitat sistèmica, creada per la fusió dels seus sistemes d’origen. Així, els membres de la parella són necessàriament complementaris; tot el que viuen a la parella és compartit al cinquanta per cent per ambdós, incloses la manipulació i la violència.
El compromís amb la parella suprimeix la llibertat; la independència és incompatible amb la vinculació. La parella es transforma en una nova unitat, i en aquesta unitat estan els dos més el seu projecte de parella.
La relació de parella és el començament d’una nova família. Ens vam criar en una família, de la qual vam sortir per fundar-ne una de nova. En la nova família continuem el que hem experimentat i viscut a la nostra família.
Però només podem viure en una família.
Tota família comença amb l’amor de l’home i la dona. Aquest és el començament de la família. D’aquest amor creix la família en els fills. Però els pares i la parella provenen de famílies diferents i vénen de tradicions diferents. Així com l’home i la dona són diferents i han de trobar-se com a diferents, per aconseguir la relació també han de trobar i entendre les famílies diferents. És a dir, en la nova família es procreen les dues famílies dels pares.
Cada família pensa que les seves “lleis” són “les millors”. Que el món seria perfecte si tots fossin com ells. Evidentment això xoca quan la parella (els dos sistemes) es troba. I és la parella la que haurà d’abandonar (de manera individual) les lleis de la seva família i construir (de manera conjunta) les seves pròpies. Com a nova família.
A més, l’home ha d’assentir a què pertany al camp dels homes (marits i pares), independentment de quina hagi estat la història d’aquests homes, retornant-los la seva responsabilitat en el mal que van fer a les dones, honorant els seus patiments, agraint ser un home com ells. Després pot honorar el camp de les dones, el seu dolor, patiments i humiliacions, la seva rancúnia i el seu menyspreu a allò masculí.
I la dona ha d’assentir a què pertany al camp de les dones (esposes i mares), independentment de quina hagi estat la història d’aquestes dones, retornant-lis les seves circumstàncies, honorant el seu patiment i retornant la seva responsabilitat, agraint ser una dona com elles. Després pot honorar el camp dels homes, la seva prepotència, la seva expiació, la seva solitud.
La parella, comunitat de destí
Tota família és una comunitat de destins. Aquí destí vol dir allò que en una família actua de manera especial com a destí: els morts. Sobretot els morts exclosos, els morts rebutjats. Ells actuen com a destí per als propers, per als que els segueixen. I podem canviar el destí cap a alguna cosa millor, i alliberar-nos de la implicació amb un destí difícil, donant-los un lloc en la nostra ànima, a aquests morts, sintonitzant amb ells, registrant la seva vibració i vibrant junts. Així, mitjançant el restabliment de l’ordre aconseguim, des de la major plenitud, la força per a una relació nova.
La família com un tot es comporta com si depengués d’una ànima comú, i aquesta segueix un ordre. Quan hi ha un desviament d’aquest ordre un s’aparta i sovint hi ha algú a la família que es malalta.
El primer ordre que regeix a aquesta ànima, i al qual aquesta obliga que realment es compleixi, és que cada membre de la família té el mateix dret a pertànyer; és a dir, que si a algú d’aquesta família se li nega el dret a pertànyer, quedant exclòs, llavors l’ànima tracta de tornar a establir aquest ordre.
Com ja sabem, els fets comuns pels quals algú a la família queda exclòs són diversos. En el tema que ens ocupa, un exemple clar està en parelles anteriors dels pares o dels avis: si l’home o la dona se separen d’una parella anterior, exclouen a aquesta persona de la seva ànima, potser enutjant-se amb ella, fent-li retrets, culpant-la o jutjant-la.
Llavors en la família, quan l’home o la dona troben una nova parella, i si amb aquesta parella tenen un fill, aquest fill representarà a la parella anterior sota la influència d’aquesta ànima gran, i d’aquesta manera l’ànima gran tractarà d’ordenar el desordre. Així, el fill segueix la imatge que hi ha de la parella anterior. Tant els pares com el fill estan exposats a la influència d’aquesta ànima gran, i llavors a vegades passa que aquest fill emmalalteix amb una malaltia similar a la que tenia aquesta parella anterior, o per exemple podria voler-se suïcidar així com ho volia fer la parella anterior, i més tard es comporta de manera similar a la parella anterior. És a dir, s’uneix a aquesta parella anterior fent una relació similar a la que el pare o la mare tenia amb aquesta persona. Per tant, en aquesta relació de parella passen coses similars a les que ocorrien amb les parelles anteriors.
Suposem per exemple un home que s’adona que la seva filla es comporta de manera similar a la de la seva parella anterior. Llavors li diu: “la vaig estimar molt i té un lloc en el meu cor”. D’aquesta manera la filla se sent descarregada, lleugera i llavors ara aquesta filla pot mirar a la mare i ja no serà com una rival de la mare com era abans i li diu: “estimada mare, tu ets la correcta per a mi”. I així s’ha restablert l’ordre. Aquí es demostra que l’ordre sempre és amor i l’amor comprès d’aquesta manera especial, que cada persona trobi un lloc al cor, és un amor que abasta.
Un exemple
Una participant va dir en un taller:
– Jo ara m’estic separant del meu marit.
Venia de l’advocat per iniciar tot el procés, però fins a aquell moment havia estat casada feliçment i tenia dos fills.
Bert Hellinger: Quina edat tens?
– 35.
BH: Què va passar amb la teva mare quan ella tenia 35 anys?
– Va perdre al seu marit, ell va morir en un porta-avions quan estava salvant a altres persones en un incendi.
BH: Una bona nena que presumeix com a tal dins de la teva família perd el marit als 35 anys, de vegades es dóna així.
Un altre exemple
Una altra dona en un taller:
– El meu fill no sap parlar bé, sempre s’empassa les últimes síl·labes.
BH: Hi ha algú que falta entre vosaltres?
– No.
BH: Què va passar a la família?
– El meu pare era a la Legió Estrangera i lluitava a Algèria.
Què fa una persona lluitant en la Legió Estrangera? Mata a d’altres… En configurar el pare i situar al terra, davant d’ell, representants dels morts, entre ells una dona, aquesta alça els braços cap a ell, ell baixa cap a ella, s’inclina i tots dos s’abracen estretament.
BH: Aquí també hi ha un fill?
– Sí … alguna cosa vaig sentir. Probablement una nena.
En afegir aquesta filla i un representant per al fill, aquest immediatament va anar cap a la nena i s’abracen.
BH: Sí, ella era la síl·laba final que faltava.
No som lliures quan escollim parella
La relació que haguem establert en la infància amb els nostres pares és determinant a l’hora de poder gestionar correctament les nostres emocions. D’una forma completament inconscient, traslladarem a la nostra parella les demandes afectives que no van poder ser satisfetes en la nostra infància. S’estableix així una relació infantil que suposa un considerable desgast a través del temps.
Ens necessitem mútuament
De vegades ens preguntem quin dels dos membres d’una parella necessita menys a l’altre. Aquesta és una pregunta important. La millor manera perquè la relació de parella s’aconsegueixi és que tots dos es necessitin mútuament. Certament això contradiu la idea moderna d’autonomia i que “cadascú arma la seva pròpia vida i sap com fer-ho”, però som éssers humans perquè necessitem algú. Només som éssers humans en la mesura que necessitem algú -i ho admetem. Aquí acaba la llibertat. I la felicitat comença.
Projeccions en la relació de parella
Algunes de les dinàmiques que seguim en la relació de parella, i que poden provenir del nostre sistema d’origen, són les següents:
Nenes de papà
Si per alguna raó la mare no està disponible per al seu marit, la filla, per lleialtat a tots dos, comença a ocupar el lloc de la seva mare i es converteix en la nena de papà. Per lleialtat a la mare, li diu: “No et preocupis mare, jo em faig càrrec del que és teu”. I per amor al seu pare, diu: “No et preocupis pare, jo et cuido i m’ocupo de tu”. Comença a ser la companya del pare, a cuidar-lo, a consentir-ho.
A aquesta filla li costarà formar el seu propi sistema, ja que està “casada” amb el seu pare.
Nens de mamà
Si és el pare el que no està disponible per al sistema, per alguna raó el fill comença a ocupar el seu lloc i es converteix en el nen de la mare. Serà el company de la mare, qui la cuidi.
Això pot conduir a diverses conseqüències: homosexualitat, dificultat per quedar-se amb una sola dona, tenir moltes parelles sense concretar la relació… En general són homes seductors, que posseeixen molta energia femenina; són encantadors, bons amants i saben el que volen les dones.
És comú veure que es troba un nen de mamà amb una nena de papà. D’aquesta manera, cadascú pot mantenir el nexe amb el seu sistema primari. És una relació de quatre i no de dos.
Parelles amb una diferència d’edat substancial
La dona jove busca el seu pare en la parella més gran. Al seu torn, l’home gran busca en una dona jove algú que pugui ser mare … com la seva mare. L’home jove busca en la dona gran a la seva mare, i aquesta dona al seu pare.
En alguns casos la diferència d’edat pot ser degut simplement a necessitats del sistema, com per exemple un home més gran que la seva parella que ve al sistema d’ella a “substituir” a algú de la família que va morir.
Ser útil per ésser necessitat
La percepció d’haver sentit que no hi havia lloc a la llar per a la persona, ja sigui perquè hi havia diversos germans o perquè els pares vivien un dol, pot portar a la persona a què sentir-se necessitada per la seva parella li resulti més interessant que sentir la necessitat de la seva parella: a ser donadores més que receptores, com si el cor es sobrecarregués d’afecte i no sabés què fer amb tanta energia: “Necessito que em necessitin”. Aquestes persones estableixen relacions mare/fill o pare/filla.
Dependència de la parella
La persona cedeix la seva voluntat, tornant-se el nen o la nena indefensa que necessita ser cuidat i atès. Cada dia les seves demandes són més grans i, per més que la seva parella faci esforços per satisfer les seves necessitats, mai estaran satisfetes, perquè en el fons el que anhela és l’amor dels seus pares.
Rebre maltractament
Quan es rebutja un dels pares o se’ls maltracta amb indiferència, o bé se sent molt de ressentiment cap a ells, es pot atraure una persona amb la mateixa violència interna. El cas més conegut és el d’una persona que ha estat maltractada i que mai va poder defensar-se, i guarda un profund ressentiment per l’abús patit pels seus propis pares. En reprimir-se, es categoritza com a ombra. Com que això ha de ser sanat, la parella el duu com a mirall, perquè existeixi un moviment intern cap a la sanació.
Infidelitats
La manera de relacionar-se d’una persona prové de les interaccions dins de la seva pròpia família, amb els seus pares i germans. I quan un dels progenitors no ha ocupat el seu lloc, llavors tota la família es reordena i algun dels fills acaba sent de manera simbòlica la parella de l’altre progenitor, la qual cosa genera rivalitat amb el primer progenitor, o fins i tot amb els seus propis germans. Llavors aquestes persones, en una relació de parella, necessiten a aquesta tercera persona que reflecteixi el triangle inicial que va entendre com a natural en una relació de parella.
Quan una persona té gelosia respecte a la seva parella, li podem dir: “Gaudeix-ara, perquè igualment la perdràs”.
El bessó solitari
Al voltant d’un 15% dels embarassos comencen sent múltiples, però només en un 1% o 2% (a Europa) dels casos el part acaba sent-ho. Per al bessó que sobreviu, la mort del seu germà durant l’embaràs gairebé sempre és una forta experiència traumàtica. Aquesta pèrdua sovint fa ombra a tot el que li espera després en la seva vida. Tot i que el bessó supervivent (solitari) no és conscient dels records del seu bessó (evanescent), aquests records formen la base del seu guió de vida.
Per a un bessó la relació amb el seu germà és la primera relació de la seva vida, que ve fins i tot abans de la seva relació amb la mare. Per això pot buscar, en la parella, una relació com la que tenia (tindria) amb un germà bessó. Una relació de fusió, d’“entendre’s sense parlar”, de ser un “nosaltres” més enllà d’un “tu i jo”.
Un bessó té un model de relació fonamentalment diferent de la d’un no bessó. Un bessó busca normalment relacions properes i profundes, mentre que les superficials no li interessen. Això inclou sovint la necessitat de molt de contacte corporal. D’aquesta manera reviu la seva primera experiència de relació en l’úter. Al llarg de la vida, la relació de parella és la que més se sembla, en la seva constant proximitat i el seu enfocament en l’altre, a una relació entre bessons. És més aquest sentiment de “nosaltres” el que els fa sentir bé. Però un cop passada la primera fase de l’enamorament és difícil per a persones que no són bessons suportar aquesta proximitat constant, perquè necessiten més espai propi on poder sentir-se a si mateixos: el model de relació d’una persona sense igual s’assembla a les marees, un moviment rítmic d’apropar i retirar-se, per estar amb l’altre i després de nou amb un mateix. Està més ancorat en el sentiment de “Jo”. Aquestes diferències fan que no poques relacions entre bessó i no bessó es trenquin amb el temps.
Un bessó solitari té dues formes ben diferents de viure relacions, encara que sovint apareixen en una barreja: una forma és agafant-se a la seva parella i tement la separació, per por de perdre al seu ésser estimat una altra vegada. L’altra forma és que fugi de tota relació íntima perquè li fa pànic. No s’atreveix a estimar perquè porta al seu interior un profund temor que el seu bessó l’arrossegarà cap a la mort, o que no aconsegueixi sobreviure a una nova separació. (Font: www.peterbourquin.net)
Com curar amb el reflex que ens mostra la parella. Aprofitant l’oportunitat
Hi ha diferents pautes que podem seguir per curar el que la nostra parella ens mostra:
– Recollir el que succeeix en la relació de parella com una cosa per treballar personalment i no com una oportunitat d’atacar l’altre, buscant un culpable.
– Demanar-se com s’aplica la situació que es viu en la relació de parella a una altra situació personal. Per exemple, si la meva parella està sempre enfadada, amb qui del meu sistema estic enfadat?
– Acceptar que s’atreu la parella perfecta per curar les dinàmiques familiars no resoltes.
– Agrair a la parella l’oportunitat que atorga per curar les pròpies ferides.
– Observar amb atenció més enllà d’allò aparent que reflecteix la parella: a qui s’assembla? Per què em molesta aquest gest? Qui en el meu sistema ho fa/feia igual?
– Accionar abans de reaccionar en els conflictes de parella, assumir la responsabilitat del que és propi i deixar a l’altre allò que és seu. Si hi ha conflicte és perquè tots dos entren a jugar el mateix joc de projecció.
La parella: un mirall, una finestra, una porta, un pont
“La parella és el nostre mirall. Encara que ens costi assumir-la nostra parella és una projecció de nosaltres mateixos, de com ens tractem, del que en realitat ens estimem i ens permetem i de les creences que en el més profund tenim sobre nosaltres. Si jo no sóc capaç d’estimar-me, no seré capaç d’atreure una parella que m’estimi, i si ho fa no estaré en condicions de poder acceptar-ho. Quan jo crec que no valc, això és el que estic transmetent a l’altre. I aquest ha d’actuar en conseqüència.” (Deepak Chopra)
Així, una parella és un mirall. Però de vegades és també un pont que ajuda a complementar un relat, una finestra que mostra coses diferents a les que hi ha al sistema. I de vegades una porta per tancar situacions familiars que tenen un punt final.
Ordre en la parella. Qui i què va abans
A la parella i la família s’estableixen dos ordres de prioritat:
– Quant a les parelles i els fills, l’ordre és el següent: la primera parella; els fills amb la primera parella; la segona parella; els fills amb la segona parella; i així, successivament.
– Quant a la família, el sistema més nou té prioritat sobre el més vell.
– L’ordre respecte del ritme vital en la persona és el següent: fill, solter, parella. Quan s’acaba la parella, l’ordre natural és passar de nou a solter. Alguns passen a fill o a parella de nou: de vegades funciona, però no és l’ordre.
Sostenir aquests ordres és tot un exercici d’equilibri i amor.
L’absència de parella
Pot ser per diferents motius:
– Elecció o decisió pròpia.
– Destí de la persona.
– Estar atrapat en una implicació sistèmica.
L’èxit en la relació de parella
Una relació de parella exitosa dependrà de si hem aconseguit integrar els següents aspectes:
Assentir a la mare, al pare i a la vida, tal com ens han estat donats. És a dir, romandre lliures de reclams, judicis o retrets, per tenir la mirada enfocada amb força cap a la vida actual.
Si estic en pau amb el meu sistema, la meva mirada estarà lliure i disposada per la novetat, i la meva família d’origen complirà la funció de suport. Així, desapareix la por a l’abandonament.
La força de la vida ve des de darrere i s’enfoca cap endavant.
Estimar-se a un mateix
La parella no és la solució per sentir-se estimat si un no s’estima. Tampoc soluciona la solitud personal ni supleix les nostres mancances o necessitats personals. Amb ella podem compartir una felicitat que ja existeix. En lloc de preguntar-me si el “company de camí” em vol, he preguntar-me si jo l’estimo a ell.
També és important reconciliar-nos amb la nostra pròpia ombra i assumir els nostres possibles errors.
Haver fet el dol de les relacions de parella anteriors
És a dir, reconèixer, honorar i agrair a totes les parelles anteriors que han format part de la nostra vida, donant-los un lloc en el nostre cor. D’aquesta manera, la nova relació no carregarà amb l’ombra del que s’ha viscut amb les parelles anteriors. Recordem que, de vegades, la separació (al final de la relació) passa per forces del destí incontrolables; tot i que els vincles duren per sempre i ens marcaran tota la vida. Només quan ens separem amb amor, cada membre de la parella roman lliure per viure la seva pròpia vida de manera saludable.
Diferenciem aquí la relació del vincle: el vincle (creat en general amb els fills) és etern; la relació no té per què.
Respectar la parella tal com és
Qui vol canviar la seva parella, l’acabarà perdent:
Quan un li demana a l’altre que canviï, aquest, per dignitat, no s’ha de moure d’on és.
Homes i dones som diferents en la nostra manera de sentir, pensar, actuar i enfrontar-nos a la vida. Les dues postures són vàlides, no hi ha millor ni pitjor. Reconèixer i agrair aquesta diferència donarà força a la relació i farà que es renunciï a les “lluites de poder”. Renunciar a què l’altre sigui com tu és respectar la naturalesa masculina i femenina en la seva essència. En aquesta naturalesa l’home sosté a la dona i així la dona tindrà la força perquè els possibles futurs fills recolzin el seu cap al cor de la mare:
La dona segueix l’home, i l’home serveix la dona.
Respectar la família d’origen de la nostra parella
La parella no és simplement la unió de dues persones: és la trobada de dos clans o “tribus”, cadascuna amb la seva història, costums, destins i valors. I cada membre de la parella ha d’estar disposat a renunciar a alguna cosa de la seva família per a trobar un camí comú.
Equilibri entre donar i rebre
La relació de parella és d’igual a igual, no busquem que la parella faci de pare o mare protectora i, per tant, tots dos tenim igualtat de responsabilitats. Tots dos som conscients de necessitar-nos mútuament i donem i rebem de forma equilibrada. Com més gran és l’intercanvi, més profunda és la relació i el vincle es fa més fort. Aporta alegria, plenitud i prosperitat a la parella. Donar en excés, o prendre en excés, genera descontentament i sensació de buit, fins i tot impossibilitat de compensació. Per tant, en la parella (i en les relacions en general), no cal donar més del que l’altre pugui tornar. Recordant que qui poc dóna i poc pren romandrà lliure de relacions profundes, però també de prosperitat.
Una relació creix quan cada un dóna una mica més del que ha rebut.
Compromís
Acomiadant-se de l’etapa de la joventut i demostrant a la nostra parella que hem renunciat a trobar algú millor pot donar-se la següent etapa, que mira cap endavant i no cap endarere. La vida en comú fa que un estigui present per a l’altre i d’aquesta manera es donin mútuament la seguretat que necessiten.
Sexualitat
És una força profunda i valuosa que genera un vincle, i si és viscut amb amor es converteix en un llaç que uneix la parella durant tota la seva vida. Aquesta unió fa que no puguin separar-se després sense dolor i sentiment de culpa. La sexualitat posa a la parella al servei de la vida i, a través d’ella, l’amor es renova.
Amor des del Cor. El Sí, el Si us plau i el Gràcies
Sí, assenteixo al que ets. L’amor en la parella s’aconsegueix quan tots dos són capaços de dir-se:
“T’estimo tal com ets. Ets un regal per a mi. Estimo també la teva mare, tal com és, és la més gran per a tu, ella t’ha regalat la vida i jo l’honoro en la seva grandesa com la teva mare. I estimo al teu pare, tal com és, perquè és com és, perquè ha estat el teu pare”.
Així, ningú és exclòs de l’amor. La “parella ideal” és l’altre tal com és, sense voler canviar-lo, sense buscar que s’adapti a la imatge que tenim del que seria correcte.
Si una parella es mira, l’home mira la dona i la dona mira l’home i cadascun li diu a l’altre:
“Sí, estic d’acord amb tu tal com ets, així com ets jo t’estimo”,
i cap dels dos tracta de canviar l’altre i tots dos romanen a baix. Llavors la relació és saludable i la parella feliç.
Si us plau, et necessito: si un home i una dona s’atrauen, és perquè es necessiten. L’home necessita la dona per tornar-se home i la dona necessita l’home per tornar-se dona.
Gràcies: per tot el que em dónes.
Tots dos han de guanyar-se a l’altre amb amor i respecte.
Els tres pilars
Una parella es basa en tres pilars. N’hi ha d’haver almenys dos per sostenir-la:
– El romanç, el sexe, la passió.
– La tendresa, la cura.
– L’admiració.
Quan dos d’aquests tres pilars no hi són, és possible seguir vivint junts, però sabent que no hi ha parella.
La compensació
Quan es produeix un intercanvi negatiu en la parella, és a dir, un dels dos ha fet mal a l’altre, el que ha estat objecte del mal ha de compensar-ho “venjant-se” amb amor. Venjar-se amb amor significa tornar el mal però en una quantitat suficientment menor. Si hom es limita a perdonar, d’alguna manera queda en una posició de superioritat moral, mentre que si torna el mal procurant que sigui una mica menor, restableix l’equilibri i la igualtat, i encara que pugui semblar el contrari té cura també de l’amor en la relació, en retornar-lo en menor mesura.
Si, per contra, torna el mal en una mesura major o amb acarnissament, llavors no només no es restableix la vivència de justícia, sinó que es fa mal a l’amor. I si aquesta és la dinàmica en què se submergeix la parella, serà molt fàcil que s’endinsi en una escalada bèl·lica de resultats incerts.
En l’intercanvi positiu, la fórmula és: tu em dónes alguna cosa, jo et torno aquesta cosa i una mica més; d’aquesta manera el vincle es fa més fort. En l’intercanvi negatiu, la fórmula és: tu em dónes alguna cosa, jo et torno aquesta cosa, fent que et faci mal, però una mica menys. Això és venjar-se amb amor. I és important fer-ho, ja que la felicitat no creix allà on hi ha bons i dolents. Sí creix, almenys una mica, on hi ha persones que s’assumeixen com imperfectes i prenen consciència que van cometre errors, van fer mal, i poden portar-ho amb dignitat i reparar d’una manera constructiva, alhora que assumeixen que els poden fer mal.
La idea de venjança amorosa és senzilla, però la forma en què es concreta pot ser més complicada. Cada persona pot trobar la seva en cada moment en funció del context però sempre amb l’objectiu últim de recuperar cert equilibri i seguir avançant.
La parella requereix alhora estabilitat i canvi, i ambdues coses en les proporcions adequades. La parella navega en la barca de la vida, que exigeix seguretat a través de les seves inèrcies, però també atreviment, innovació, creativitat i recerca de solucions noves per a vells problemes.
Venjar amb amor és una idea curiosa, però és més habitual del que pugui semblar. Ser creatiu en la venjança amorosa és un art que convé desenvolupar.
El matrimoni, gest social
El matrimoni és el gest social més intens de compromís. Si una parella no es casa, és perquè un d’ells (o els dos) espera algú millor.
La parella homosexual
La parella homosexual, com de fet tota parella, es complementa, assumint un dels dos la masculinitat i l’altre la feminitat. A vegades també entre home i dona no està del tot clar qui assumeix la masculinitat i qui la feminitat.
En no haver-hi fills que els vinculin, han de buscar el vincle d’una altra manera.