La Pedagogia Sistèmica, un model
Som els fills d’una família, d’un país i d’un planeta (Edgar Morin)
El model d’educació emocional sistèmic és fruit de les aportacions de diversos autors de la neurociència com Antonio Damasio; d’autors pioners del nou paradigma de la complexitat i de la teoria de sistemes com Edgar Morin, Humberto Maturana i especialment Bert Hellinger, amb el seu descobriment dels ordres que operen en els sistemes humans; i de l’aplicació dels mateixos a la Pedagogia d’Angélica Olvera i Marianne Franke.
La Pedagogia Sistèmica, segons el model de Bert Hellinger, entén la Comunitat Escolar com un tot, un sistema o organització en què tots els seus membres (pares, alumnes, direcció, professors, orientadors i personal no docent) es troben vinculats, i hi ha uns ordres i unes dinàmiques establerts entre ells. Té en compte sobretot que els alumnes no són individus aïllats, sinó que formen part d’una estructura interrelacionada, que és la seva família, a la qual seran lleials per damunt de qualsevol circumstància. Descobrir aquestes lleialtats constitueix una forma directa de reconèixer l’origen i la solució dels conflictes que manifesten al centre escolar.
La Pedagogia Sistèmica aporta solucions ràpides i eficaces per abordar els nous reptes i necessitats: dificultats d’aprenentatge, interculturalitat i atenció a la diversitat, problemes de conducta, noves estructures familiars, etc., als quals han de fer front la institució escolar i la família. El seu coneixement és una eina que permet ampliar la mirada i abordar eficaçment les diferents problemàtiques que existeixen dins i fora de l’aula, aportant una imatge d’ordre i estructura com a condició imprescindible perquè es doni el procés educatiu de manera equilibrada.
Malgrat el seu caràcter innovador, la Pedagogia Sistèmica no pretén substituir els mètodes d’educació i aprenentatge més tradicionals, sinó integrar les seves idees en els sistemes actuals d’ensenyament, amb un caràcter marcadament inclusiu.
Els principis que aporta la Pedagogia Sistèmica contribueixen a humanitzar l’educació, unint la ment i el cor, dignificant les arrels i la identitat de totes les persones, enfortint i ordenant la complexitat dels vincles perquè cadascú sigui al seu lloc, i així les noves generacions puguin desenvolupar al màxim les seves potencialitats.
Això genera a les escoles climes de convivència positius, on les emocions i els valors que neixen són la confiança, l’acollida, el reconeixement, el respecte a la diferència, l’agraïment, l’admiració i la possibilitat que l’escola sigui una plaça comú, una comunitat, on hi hagi espai per a totes les identitats, totes les intel·ligències. Una escola viva i dinàmica on els mestres i els alumnes són investigadors i creadors de la realitat.
La mirada sistèmica
La principal pretensió de la Pedagogia Sistèmica és introduir la «mirada sistèmica» en els centres d’ensenyament.
La mirada sistèmica és una perspectiva del món en què vivim que entén els col·lectius i grups humans, i també les institucions, no com la simple suma dels membres que pertanyen a ells, sinó com a sistemes complexos que funcionen en base a unes dinàmiques que segueixen certs patrons.
La Pedagogia Sistèmica pren com a referents fonamentals la ubicació i el context i, sota aquesta premissa, tracta de col·locar cadascú al seu lloc: als pares els correspon la responsabilitat ineludible d’educar els seus fills; i els mestres i professors han de complir la funció de transmetre coneixements, tenint sempre molt en compte la realitat dels alumnes i de les seves famílies.
La importància del context
Un altre principi bàsic de la Pedagogia Sistèmica és el context: la diversitat i peculiaritats de cada alumne. La Pedagogia Sistèmica té en compte el context específic (espai, territori, temps i història), així com el resultat de la combinació de tot això (coneixements previs, creences, cultura i consciència). El mestre hi ha d’actuar d’acord, partint de la base que cap context és millor que cap altre.
Es tracta de treballar des de l’acceptació i el respecte, la qual cosa comporta canvis importants en la manera d’afrontar la relació entre els centres docents amb els alumnes i les seves famílies, organitzar les reunions amb els pares, el to de les entrevistes, els protocols de col·laboració i fins i tot els diagnòstics.
La inclusió
De tot això es deriva un altre aspecte fonamental de la Pedagogia Sistèmica: la inclusió. Quan un alumne o els seus pares se senten exclosos pel motiu que sigui (ser d’un país o cultura diferent, tenir problemes d’aprenentatge o patir una disfunció) perden el sentit de pertinença a aquest sistema, produint-se un desequilibri que moltes vegades degenera en actituds disruptives, pèrdua d’interès, fracàs escolar i, fins i tot, situacions de violència escolar o bullying.
Les teories sistèmiques donen molta importància al vincle existent entre pares i fills i als sentiments de fidelitat de les persones en relació a la seva cultura i al col·lectiu a què pertanyen, tractant d’aprofitar-los en un sentit positiu, potenciant la convivència i el respecte.
Això implica que els majors esforços de les institucions educatives han de dirigir-se en la direcció de potenciar aquest sentiment de pertinença, afavorint en tot moment tots aquells processos que permetin la inclusivitat.
En definitiva, la Pedagogia Sistèmica és una manera de mirar l’acte educatiu recolzant-se en tres pilars o idees bàsiques:
1. Els alumnes són part d’un sistema interrelacionat. Qualsevol element disfuncional pot afectar la resta d’elements. Els nens manifesten el que els pares no assumeixen. El que està en l’ambient però no es diu, els petits ho capten i ho manifesten.
2. Els alumnes tendeixen a ser molt profundament lleials al sistema a què pertanyen, constituint un impuls molt més fort que qualsevol proposta que vingui de l’exterior. Això es tradueix en un fre o en una motivació en l’adquisició de coneixements.
3. El profund vincle que tenen els nens amb els dos pares incorpora a aquests com a protagonistes indiscutibles de l’educació. És important aprofitar aquest gran vincle i convertir la interrelació entre escola i família en una característica fonamental.
Les emocions del sistema
Un grup humà és un sistema, i igual que les persones els sistemes tenen emocions. L’emocionalitat col·lectiva allibera els talents i la creativitat de tots, o bé els contreu i reprimeix. Això té un efecte directe en la motivació, la capacitat d’esforç, l’afany de superació i les ganes d’aprendre.
El sentiment de fer pinya és un dels mes poderosos de l’ésser humà, per això és fonamental que cada membre se senti mirat, respectat i reconegut en la seva diferència. És llavors quan cadascú pot treure el millor de si mateix i treballar en equip.
Arrels, vincles i ales
Beneïts siguin els pares que donen arrels i ales als seus fills. (Proverbi àrab)
La Pedagogia Sistèmica té cura les arrels, els vincles i les ales. Les arrels ens donen nutrients i força, i l’experiència de com els avantpassats han resolt els seus assumptes. També ens mostren els errors que es van cometre per no repetir-los. Si l’escola honra les arrels de tots els seus alumnes, llavors està dignificant la seva identitat, i això té un efecte potent: obre el cor a totes les famílies, tots senten que tenen un lloc. Els valors que generen són la pertinença, el respecte, l’agraïment i l’admiració. Això s’aplica a tots els àmbits educatius, a la història de l’escola i dels equips, al recorregut dels mestres, etc.
Els vincles són les artèries per on circulen informació, emocions i creences. Ens donen calor, ens situen, ens donen seguretat, ens fan confiar, ens donen força, ens sostenen, ens connecten amb els nostres sistemes i amb quelcom més gran. Freqüentment també ens connecten amb molt desordre que hi ha als sistemes, i per això ens cal aprendre a ordenar-los.
Un ésser humà, com arbre ben arrelat i amb un tronc pel qual circula la saba dels vincles en ordre, estén les seves ales cap a horitzons infinits de la imaginació, de les possibilitats i de la realització dels seus somnis.
Llavors l’educació es converteix en un viatge per fer visibles les connexions entre diferents àrees del coneixement, per crear comunitat i per acompanyar els nens i joves en les preguntes essencials de la seva vida, i perquè puguin connectar amb els seus talents.
Les premisses en què es dóna suport a la Pedagogia Sistèmica
L’autenticitat
Té a veure amb reconèixer qui som i amb ser i manifestar-nos com a tal. La força només l’aconseguim quan som lleials a la nostra essència com a persones.
Els nois, abans que alumnes, són persones amb capacitats, potencialitats, anhels, etc., que els fan ser únics. Ajudar-los a reconèixer perquè puguin donar “la seva nota personal” en aquest món els centra i els connecta amb la seva força interior.
Els sistemes
Els nostres alumnes formen part d’un sistema familiar, prioritari a qualsevol altre, i els hem de mirar amb els seus pares darrere i amb el seu context cultural, social, etc.
El Centre Educatiu és un sistema en què s’interrelacionen totes les parts. Al seu torn, tots formem part de sistemes més grans: localitat, país, generació, etc.
Cadascú al seu lloc
Perquè aquests sistemes als quals pertanyem funcionin cal respectar una regla clara i concisa:
Cadascú ha de saber quin és el seu lloc i actuar i relacionar-se des d’aquest lloc.
Això vol dir per exemple que, en un Centre Educatiu, es treballa per als pares dels alumnes, encara que no siguin aquests els que marquen les normes dins del Centre.
Els alumnes han d’aprendre a ocupar el seu lloc de fills davant els seus pares, el lloc que ocupen per ordre de naixement i el lloc que els correspon en el Centre Educatiu.
Donar i rebre
A l’escola, com en la família, els adults donen i els fills o alumnes reben. El donar es concreta en que els adults tinguin clar què és el que s’ha de donar: coneixements, eines, valors, etc. Els alumnes s’han de posicionar en un lloc de rebre i acceptar el que se’ls dóna.
El donar té molt a veure amb les normes clares, amb la proximitat afectiva, amb el respecte … i el rebre té a veure amb acceptar el lloc que et correspon.
La incertesa
Consisteix en estar preparat per acceptar que la vida canvia i tot mor, el que requereix aprendre a adaptar-se constantment a aquests canvis, per continuar sent “un mateix” i seguir ocupant el lloc que correspon.
La responsabilitat
És la capacitat d’acceptar les conseqüències dels nostres actes. La temptació de voler ser innocent porta a ser un etern adolescent.
L’alegria del mestre
Nosaltres no ensenyem el que diem, sinó el que som.
El mestre és l’intermediari entre els alumnes i els aprenentatges, ells creen els vincles emocionals més subtils i profunds en tots els processos cognitius dels alumnes.
Ensenyar a pensar i ensenyar a estimar implica dir un “Sí” incondicional a la vida, i això és una cosa que només es dóna des de l’alegria i el goig d’estar vius.
Educació emocional des d’un enfocament sistèmic
Les emocions estan teixides en tota la xarxa d’interaccions que el subjecte estableix. Això suposa observar la gran complexitat de vincles. Una persona és un nus en una xarxa de relacions. Des d’aquest enfocament l’educació emocional significa ampliar la nostra mirada a tots aquells fenòmens que estan incidint en la nostra vida: la mirada transgeneracional (avantpassats, arrels), la mirada intergeneracional (pares i fills, mestres i alumnes), la mirada intrageneracional (lleialtat a la pròpia generació i al context històric) i la mirada intrapsíquica (l’individu com a sistema físic, emocional, mental i espiritual, en la seva etapa evolutiva). Són àmbits tots ells que construeixen i configuren el nostre món intern. L’educació emocional no pot ser per tant només l’aprenentatge d’uns recursos i habilitats per identificar i regular les emocions.
Una educació emocional amb aquestes característiques pretén acompanyar les crisis vitals de creixement i donar eines per poder crear un pont entre les emocions i el pensament i generar un estat de consciència dels individus més global i integrador de la seva realitat, per estar d’acord amb tot el que són i generar una nova manera de pensar que faci front a la creixent complexitat del seu món relacional, a la rapidesa dels canvis i a la imprevisibilitat, característiques de la nostra societat actual.
La mirada transgeneracional
Incloure aquest element dins el currículum vol dir ajudar els alumnes a reconciliar-se amb les seves arrels, siguin quines siguin. Així mateix els permet assentir a la vida tal com els ha arribat i suposa restablir la cadena d’admiració que com un fil invisible lliga les generacions vives amb les generacions perdudes. Suposa també transmetre una poliidentidad. Des d’aquesta mirada, el mestre ensenya a tots els nens del clan, de la família, i dóna sortida als seus anhels d’aprenentatge.
La mirada intergeneracional
La mirada intergeneracional contempla la relació entre pares i fills, entre mestres i alumnes, i la posició que ocupen dins el seu sistema, per a aclarir quin és el seu lloc. Aquesta mirada ens parla de l’ordre i la jerarquia dins el sistema, per tant de l’autoritat i els límits, el saber estar en el lloc que els correspon i el no portar situacions que no els pertanyen.
La mirada intrageneracional
Es centra en els que pertanyen a la mateixa generació o estan en la mateixa línia jeràrquica en el sistema familiar i educatiu: germans i alumnes, pares i mestres, mestres i mestres… Tracta les relacions entre iguals i les seves lleialtats.
La mirada intrapsíquica
S’enfoca en l’estructuració interna i maduració que han aconseguit els alumnes, la seva integració d’aquesta gran complexitat de vincles, el seu grau de maduració i desenvolupament, l’etapa evolutiva en què es troben i les necessitats pròpies de la seva edat.
El mestre sistèmic
Un líder sistèmic, i un mestre és un líder, és aquell que és capaç de llegir els contextos en els quals es mou, ampliant la mirada a la multidimensionalitat de les persones, als nivells mental, emocional i espiritual, tractant d’establir una conversa respectuosa i amorosa amb les persones que es troba (pares, companys, alumnes, etc.). És per això que necessita estar obert a gestionar la incertesa del que no comprèn, del que necessita fer-se preguntes, i tenir la humilitat de no jutjar i de mirar amb bons ulls allò que és diferent.
No és possible resoldre els reptes que tenim davant amb una visió lineal i de fenòmens aïllats, ni és possible seguir educant només aspectes cognitius i acadèmics, deixant fora de l’educació aspectes que són fonamentals i que obren una porta a l’aprenentatge.
Els mestres necessiten ser formats en competències noves per gestar la nova educació, en intel·ligències múltiples i intel·ligència transgeneracional per aprendre a contextualitzar i gestionar els fenòmens d’una realitat complexa on el món emocional (el visible i l’invisible) és la clau de l’èxit de les relacions humanes, a més de la formació acadèmica.
No es necessita que ensenyem coses sinó que acompanyem processos.
El lloc del mestre
Cadascú al seu lloc per poder educar.
Com ja hem comentat, la Pedagogia Sistèmica pren com a referents fonamentals la ubicació i el context. Als pares els correspon la tasca principal de l’educació dels seus fills, aquesta és una responsabilitat ineludible. En néixer, aquests confien absolutament en què trobaran adults propers que els cuidaran i els protegiran, per ajudar-los a desenvolupar totes les seves potencialitats com a éssers humans, per esdevenir persones autònomes, amoroses i solidàries, competents emocionalment, cognitiva i social.
Els docents no han d’ocupar aquesta posició privilegiada, han de ser humils i respectuosos, tenint en compte la realitat dels seus alumnes i les seves famílies, sense pretendre anar més enllà del que en ella succeeix i del que els correspon com a professionals.
Si els pares van a l’escola i pretenen dir-los als docents com han de desenvolupar aquesta tasca, o els docents reclamen la presència de les famílies per expressar el seu descontentament per la manera d’enfocar l’atenció d’alguns aspectes bàsics del creixement dels seus fills, entraran en conflicte perquè ni uns ni altres mirem cap a on els correspon. Els que paguen els plats trencats, gairebé sempre, són els mateixos alumnes, ja que estan entre el foc creuat d’adults que no es responsabilitzen clarament de les seves funcions. Hi ha, doncs, un ordre en les relacions que s’ha de respectar perquè els sistemes s’organitzin des del que podríem anomenar «un equilibri dinàmic».
L’aproximació a l’alumne i a la seva família
El punt de partida és mirar on són la família i el seu fill, mirar la tasca que tenim encomanada i, des d’aquí, construir un espai d’interacció que vagi en benefici del creixement global dels alumnes i que, al mateix temps, permeti el reconeixement dels recursos que els propis pares tenen per resoldre les dificultats que puguin aparèixer en l’atenció dels seus fills.
D’aquestes observacions es deriva la inclusió, aspecte fonamental en la Pedagogia Sistèmica, com ja hem esmentat. L’abordatge sistèmicofenomenològic ha posat de manifest d’una manera significativa que en el moment en què un membre o part d’un sistema, sigui el que sigui, se sent exclòs (no té la certesa de pertànyer a aquest sistema), el sistema entra en desequilibri i en ell emergeixen diferents actituds disruptives que sovint interpretem, confusament, com a causes i responsabilitats individuals d’aquells que les manifesten, quan en realitat es tracta de brots simptomàtics que el sistema utilitza per mostrar algun desajustament. En aquest sentit, els majors esforços de les institucions educatives han d’anar en la direcció de potenciar aquest sentiment de pertinença, afavorint tots aquells processos que permetin la inclusivitat.
La mirada cap a dins
Des d’aquesta perspectiva, també s’ha pogut observar que, sovint, les dificultats dels equips docents, les dels alumnes, les de les pròpies famílies, fins i tot les dels mestres, per encarar amb garanties la tasca que els compromet, sigui des una dimensió personal o des d’una dimensió professional o social, tenen a veure amb els vincles trans, inter i intra generacionals que en el seu moment van quedar estancats, sense atendre, o que es van viure clarament com conflictes punyents per la seva intensitat i dramatisme i el dolor no es va poder elaborar.
Aquests vincles han de sortir a la llum perquè els seus efectes no distorsionin la vida quotidiana i la tasca professional. Hem de tenir-los en compte perquè no actuïn subterràniament i facin aparèixer les coses de forma encoberta, el que dificultaria afrontar-les en la direcció que correspon. Els docents han de desenvolupar una clara percepció que els faci sensibles a aquestes informacions i coneixements. Per exemple, quan un pare té posada la mirada en el passat, perquè sent que els seus propis pares no li van donar prou amor, difícilment podrà escometre la seva tasca com a pare respecte al seu propi fill amb la força i la qualitat que això requereix. Si un educador mira cap enrere i en la seva biografia acadèmica manté algun ressentiment amb una part d’aquells que van ser els seus mestres, difícilment podrà escometre la seva tasca docent amb la claredat i la vitalitat que necessiten els seus alumnes.
Per educar, sigui des de l’àmbit que sigui, un ha de mirar cap als seus orígens amb respecte i agraïment.
La fidelitat
Darrere d’aquests fets trobem un altre aspecte fonamental en el paradigma de la Pedagogia Sistèmica: les fidelitats. Els fills actuen per amor als pares, són totalment fidels a ells i tot el que fan ho fan per amor, per cuidar-los, per compensar-los, per distreure’ls dels seus petits o grans problemes; fins i tot s’ofereixen voluntàriament, inconscientment, per carregar amb les seves històries, culpes i responsabilitats, arribant a pagar amb la seva salut i el seu benestar perquè els pares no pateixin.
En realitat, no només són fidels els fills als seus pares, també en els col·lectius es donen certes fidelitats, així com a les institucions. La paradoxa d’aquestes fidelitats és que se sustenten en una bona intenció, sovint les funda un gran amor, però sol ser un amor cec, que no pot aconseguir el que pretén perquè s’arroga una funció, una tasca, una responsabilitat, que no competeix a qui la realitza. Per exemple, una actitud conflictiva d’un nen que crida l’atenció a l’escola, perquè potser els seus pares estan en un procés de ruptura de la relació i vol fer tot el possible perquè ells girin la seva mirada cap a ell, es distreguin de les seves dificultats i, d’aquesta manera, no corrin risc de separar-se.
Relacions sanes des d’una posició sana
El mestre és el que sap el que es porta entre mans en la seva tasca com a docent, no pot delegar la seva funció, ni ha de ficar-se en tasques que no li corresponen. Per exemple, ha de saber sostenir amb criteris clars les opcions que pren a l’hora de plantejar els processos d’ensenyament i aprenentatge amb els seus alumnes, i per tant s’ha de mantenir ferm davant de les ingerències d’alguns pares que per no mirar les dificultats dels seus fills, i les seves pròpies, suggereixen culpes cap als mestres. D’altra banda, ha d’evitar aconsellar als pares sobre com han d’educar els seus fills, ja que no té prou coneixement dels elements del context en el qual conviuen aquests alumnes i les seves famílies, ni tampoc és la funció que li confereix la institució escolar.
Això té a veure amb saber ocupar el lloc i agafar la tasca que li correspon. Si no és així, comencen les disfuncions, que es manifesten de formes molt diverses. De vegades els alumnes cuiden els seus mestres, perquè els veuen fràgils. Altres els mestres volen canviar a les famílies, perquè consideren que no són prou bones per als seus fills, i col·loquen als fills entre l’espasa i la paret, entre la fidelitat als pares o al propi mestre, generant un espai de confrontació que impedeix l’alumne prendre a les mans la tasca d’aprendre.
Les tres afirmacions
Bert Hellinger, en parlar de com establir una bona relació, una vinculació desitjable entre els mestres i els pares, ens planteja un senzill diàleg d’afirmacions de reconeixement, expressat des del cor i ordenat de la manera següent:
Gràcies per confiar en nosaltres i deixar a les nostres mans els vostres fills, el vostre bé més preuat.
Si us plau, amb el vostre consentiment podrem participar amb sensibilitat i eficàcia en el procés educatiu dels vostres fills.
Sí: d’aquesta manera respectem el vostre destí i no pretenem interferir més enllà del que sigui bo per al vostre fill i per a la vostra família.
Aquests principis poden ser adaptats i integrats perquè ens serveixin d’orientació en el context educatiu:
La importància de l’ordre. Què va ser abans, i què està després. Té a veure amb la vinculació entre generacions, tant per als alumnes com per als docents.
La importància del lloc des d’on cadascú mira el que li correspon. Té a veure amb les funcions, qui és i com fa de pare, de mare, de mestre, d’administració. Els pares donen i els fills reben, els mestres ofereixen i els alumnes prenen.
El valor de la inclusió, en contrapartida amb les implicacions de l’exclusió. L’aula i l’escola són espais de comunicació en el qual tots tenen un lloc.
El pes de les cultures d’origen. Té a veure amb la fidelitat al context del qual provenim.
La significativitat de les interaccions. Tots els membres d’un sistema estan vinculats als altres, irremeiablement, i això és especialment interessant de veure en el sentit que quan un d’aquests membres mostra algun tipus de símptoma, la raó de ser d’aquest no està tant en la forma concreta que pren sinó en la informació que dóna al sistema de què hi ha alguna qüestió que no resulta funcional per al benestar col·lectiu i personal.
El lloc de cadascú
Quan un docent està ben ubicat, té una bona percepció, i respecta i reconeix profundament el que hi ha, tant en el seu sistema com en el dels seus alumnes, està en una bona disposició per ensenyar, per posar límits i per acompanyar, perquè adquireix una autoritat natural. Es podrà situar al costat dels pares com aquell que col·labora durant un temps limitat en el creixement harmònic dels seus fills, a més de poder situar-se al pla del treball en equip amb els seus col·legues del centre, sense interferir en les funcions de cada un d’ells, sense demanar comptes ni passar factures pel que es fa o es deixa de fer. El mestre, des de la seva posició, fa el paper dels pares on aquests no arriben (coneixements, logística…), però cal remarcar que són els pares els que han d’educar els seus fills.